Jean Bouin

   Avui toca una carrera clàssica, que ja havia fet fa molts anys. M’acompanya el Paco, que no escalfa per la Gran Via per no arribar cansat.

  Hi ha una quantitat de gent brutal. Aprofitem per fer alugnes fotos enmig dels que van amunt i avall buscant el seu lloc a la sortida. Està disposada en calaixos i en Paco està darrera meu. Suposo que és una qüestió de dorsals, doncs cap dels dos no ha acreditat cap registre.
Quan es dona la sortida, triguem ben be un parell de minuts a passar per l’estora; la multitud es posa a caminar. Hi ha un seguit de comentaris, bromes, crits d’ànim, que és el que fa atractiu aquestes curses populars…Passant sota l’arc tothom posa els cronos en marxa i enfilem el carrer Lleida. 

   Mentres vaig tirant difruto de la correguda, baixant per l’arc de triomf i tot seguit el Passeig de Colom, fins arribar al temut Paralel. Vaig fent sense adonar-me’n, però el que si és fotut és la pujada final pel carrer Lleida fina anar a trobar l’explanada de les fonts. Un cop aquí l’arribada ja es vislumbra i em planto en un no res. 56:39 és el temps final. No és cap meravella però està prou bé; entre la lentitud de la sortida i la pujada final m’he deixat un temps que fa que el temps real sigui molt similar al de Sants. Ja està bé. Al desembre hi ha la clàssica dels nassos.

   El Paco arriba prou bé, però no ha aconseguit baixar de l’hora. Tenint en compte que no havia fet res abans ja pot estar content, però diu que ha acabat literalment fos.

Cros de Sants

La cursa del Barri, el Cros de Sants va ser l’escenari perfecte per la retrobada amb les curses populars. Ja feia dies que li donava voltes després de molt de correr pel barri i finalment m’hi vaig apuntar. Uns dies abans vaig anar a veure el recorregut, el vaig fer i ho vaig preparar tot de la millor manera possible. La nit prèvia fins i tot estava nerviós…

   La sortida va ser …emocionant (!?): Olor de reflex, gent preparant-se, escalfant. Ja no ho recordava. Els nanos van fer la seva cursa i encara no me n’havia adonat que ja estavem corrent. Tot i que no m’ho pensava, vaig arribar força bé. Fins i tot, al final, vaig empentar un corredor que feia llufa i vam entrar junts…i per sota de l’hora. Estava content, molt content.

   Per cert, no era conscient de la pujada que fa el carrer de Sans, tot i que l’empenta me la donava el Sabina marcant-me el ritme  amb les seves 500 noches…