Marruecos on bike 2016 (IV)

L’arribada a la zona tallada al trànsit es va obligar a fer una volta terrible per salvar les muntanyes i acostar-nos a l’arribada pel costat oposat. No obstant, el trajecte va valer la pena, si més no, en anècdotes. I la primera va ser d’allò més inesperat; un embús al mig de la carretera (per cert, una de les poques que vam trobar amb un asfaltat i unes dimensions com cal) per culpa d’un accident que tot justa acabava de passar. Al terra un nano jovenet, que segur que era el conductor de la moto, amb el cap obert i un regalim de sang que li queia per tota la cara i el company amb un cul que semblava el d’un mandril, tot encetat i en carn viva. S’havia deixat els texans i els calçotets – i la pell – a l’asfalt. El pitjor de tot – o no -, és que el guia no volia parar, doncs total eren gent del país (¡¡¡). Després d’una breu reflexió sobre juraments hipocràtics i denegacions d’auxili, es va avenir a aturar-se a la vora i vam poder assitir-los a tots dos.

Obviaré detalls massa sanitaris. El primer estava fotut, però sense massa risc aparent. Un cop avaluat i estabilitzat el vàrem deixar a punt per carregar-lo a l’ambulància (tampoc cal descriure l’ambulància ni els tècnics que la portaven, però si destacar la seva amabilitat un cop vàrem intercanviar quatre paraules per explicar-los el que haviem fet). Nosaltres amb tanta cura i el van tractar com aquell qui gestiona un paquet de Seur…

El segón va ser molt curiós. Amb el cul pelat que portava el pobre, vaig començar a netejar-lo amb sèrum i iodats. Mira que fregava fort per treura-li totes les pertícules d’asfalt que portava gairebé tatuades i no va dir “ni mú”. Això mateix ho faig a qualsevol pacient civilitzat de Barcelona i estaria fotent el crit al cel o preparant la trucada al seu advocat per demandar-me per agredir els seus drets com a pacient. Doncs aquell ho va suportar estoicament i, a sobre, amb una cara d’agraïment que em va recordar la satisfacció de fer de metge.

I, per acabar, un cop tots dos endreçats i carregats a l’ambulància, la colla d’observadors que havien assistit a la nostra actuació sanitària, van començar a fer un seguit de moviments de torsió corporal que em va retrotraure a les películes de Lawrence d’Aràbia: el guia, l’Ahmed, em va confirmar que ens estaven donant les gràcies al més pur estil colonial. Paraules del propi Ahmed, no entenien que un “blanc” s’haguès detingut per assitir un compatriota seu. Encara ara me’n faig creus.

Docs amb tot aquest enrenou, junt amb l’enorme volta que vàrem tenir que fer, va provocar que gairebé a mitja tarda encara no haguessim parat a menjar res. Anavem amb les galetes i els dàtils que haviem arreplegat a l’avituallament, així que l’Ahmed ens va proposar de fer una parada tècnica a un restaurant local. I dit i fet…el que ell ens proposava estava tancat així que va decidir que en trobariem akgun amb força concurrència. No vàrem trigar gaire. Al poc temps, a peu de carretera ens apareix un restaurant local que, per la seva experiència tenia d’estar bé. I era el seu criteri…jo no hagués donat ni un duro per menjar allí.

dscn5779El cap de l’animaló a l’entrada ens informava de la qualitat de la carn. El cuiner estava a terra, fent una de les pregàries del dia i pels lavabos anaven passant tot un seguit de gent per fer les ablucions, la neteja prèvia a la pregària. Vaig decidir olvidar tots els meux coneixements d’higiene i no preocupar-me pel terra d’aquell establiment. Si no ha feia així, potser no hagués menjat…i hagués estat tot un error.

L’Ahmed ens va demanar dos quilos de carn, va decidir acompanyar-ho amb cebes i tomàquets i aquells pans que semblen els de les “pites” que fan als restaurants establerts a casa nostra. El cuiner va procedir a tallar-ho tot i distribuir-ho per la graella que es trobava a l’aire lliure i el resultat va ser…exquisit ¡¡¡

dscn5782La carn era tendre i molt gustosa. Menjavem amb els dits i la única preocupació era espantar les mosques que voltaven per sobre del plats. I per últim, queda el preu, però no val la pena comentar-ho perquè tampoc no cal fer dentetes.

Així, amb la panxa plena, enfilem cap a l’hotel d’arribada. Els corredors van arribant amb els minibusos des del lloc on està situat l’arc i ens diuen que tenim una estona per anar fins a les gorgues del Todra, situades a menys de cinc minuts de l’hotel.

dscn5793La visita val la pena, ens endinsem per un canal estret envoltant de penyasegats a tots dos costats que en alguns llocs semblen tallats amb ganivet. L’alçada és impressionant i la llàstima ens que la nit se’ns tira a sobre en un no res. Un parell de venedors ens ensenyen a posar-nos els mocadors com si fossim berebers experimentats i en un tres i no res tornem cap a l’hotel. Estan arribant els darrers participants i amb ells arribarà la darrera sorpresa del dia.

Estant buscant al metge per l’hotel. Hi ha un corredor que ha caigut i no pot moure un braç. Quan ens trobem resulta que es tracta de’n Robert, el company de feina d’un dels patrocinadors, l’Ismael Iguña, que havia decidit participar tot i no ser un ciclista experimentat.

Un cop valorat, fa l’efecte que s’ha luxat l’espatlla. No té antecedents i l’exploració sembla clara. No aprecio signes de fractures i quan consulto l’Ahmed em diu que un hospital on puguin mirar-lo amb garanties el tenim a…quatre hores¡¡¡. Doncs toca jugarse-la. Li comento que vaig a intentar reduïr la lesió. Faré dos intents i si noto resistència o no va com ha d’anar ho deixaré fins disposar d’estudi radiològic.

El primer problema és…trobar una cadira ¡¡¡ Em van portant puffs i altres seients però em sembla que no entenen que el que em fa falta és el respatller, que em permetrà encaixar la luxació. Finalment faig desallotjar un sofà rústic; l’aixella encaixa perfecte a un dels braços del sofà i em poso a estirar del colze. Pobre Robert, com ja estava blanc no em fixo si es desencaixa molt, però sembla que no ho passa molt malalment. Està força relaxat, tot i la situació, i sento que el braç es desencaixa poc a poc. La sala ésplena de gent (visca la privacitat) entre Director de Cursa, organitzadors,  amics,  companys i altres que passaven per allí. De sobte, quan em decideixo a començar a rotar, se sent un soroll sec, un “cloc” intens que m’indica que el braç s’ha reduït. Bé, la cara dels assistents també m’ho indica. Estan tant blancs o més que el propi Robert que ha recuperat la deformitat de l’espatlla i nota de sobte que allò comença a estar millor.

dscn5790Immobilitzo amb un Jill-Kriest de tubigrip i enfilem cap a un hospital proper, on creuen que ens podran fer una radiografia. A l’arribada ens atèn una doctora jove i molt atenta. L’habitacle sembla el decorat d’una película d’aquestes de presons a països “bananers” i ens col.loquen a una llitera enganxada a la d’un jove amb un quadre entèric, ambmal de panxa i escolant-se potes avall.

Ens entenem amb un anglès marroco-català fluid i finalment ens demana una radiografia. Ens fan esperar l’arribada del radiòleg que es produeix al cap d’uns vint minuts. De veritat que la seva imatge era la mateixa que la de qualsevol imam dels que operen a casa nostra: xilaba de ratlles verticals, barba poblada i “babutxes”. De la mateixa manera, val a dir que l’home va ser molt amable. Ens convida a passar un cop ha posat en marxa l’equipament. Fa una radiografia d’escola i ens mostra els resultats. Perfecte ¡¡¡ La reducció és satisfactòria i no s’aprecia cap lesió acompanyant. El mateix radiòleg ens cobra la placa, però la metgessa ens deixa marxar sense prendre cap dada ni registre. Tot i que jo no ho aprecio, alguna cosa apuntaria perquè l’endemà la policia va preguntar a l’organització per aquella visita a l’hospital.

Un cop sortim, una petita volta pel poblet. Busquem una farmàcia i puc comprar un Jill-Kriest prefabricat, que facilitarà la higiene del pobre Robert, i una caixa d’AINE’s per que faci tractament durant la resta de dies que queden. Hem estat de sort. Ens confirmen que en aquest centre no li haguessin reduït la lesió i tres horetes més de viatge haguessin estat una creu per tothom. La tornada a l’hotel és tranquilitzadora. En Robert tolera perfectament el trajecte, tot i els bots del 4 x 4 i les cares de l’expedició han canviat ostensiblement. L’expressió de preocupació ha deixat pas al relax i la tranquilitat. Un cop a l´hotel, briefing de l’etapa de l’endemà, una mica de tashin i a dormir. El dia ha estat pesat i complicat per més inri. Ja s’han apropat als serveis mèdics les primeres consultes per molesties a l’entrecuix i erosions a la zona glutia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Cinemèdic

De cinema, història i medicina

Activitat i salut

Promoció de la salut i medicina de l'activitat física

BLOGMALDITO RUNNING PUB

RUNNING PARA ADICTOS DESDE BARCELONA HACIA EL INFINITO

e-saludable

Recursos y Noticias sobre empresas saludables

%d bloggers like this: