“Fit-ball” vs. cadires

Embed from Getty Images

M’ha tocat revisar per sobre l’ús de les “fit-ball” com a substituts de les cadires tradicionals en entorns ofimàtics. Aquí deixo les quatre reflexions que he pogut trobar.

Schult et al.1 van avaluar l’ús d’un baló estabilitzador com una alternativa per incorporar-lo en substitució de la cadira clàssica. En el si d’un programa de promoció de la salut de 3 mesos de durada, van controlar aspectes com ara la postura percebuda, balanç corporal, despesa energètica, rendiment laboral, seguretat o dolor. En general, l’ús del baló estabilitzador es va mostrar associat a una major vitalitat, una millora en la percepció postural i en el balanç corporal. L’ús del baló estabilitzador es va traduir en una disminució del dolor percebut pels participants, tot i que alguns van manifestar patir-lo en utilitzar-lo. Per aquests autors és important ponderar adequadament els riscos i els beneficis d’incorporar el baló estabilitzador a les tasques de tipus administratiu.

Alguns estudis ja havien comparat l’ús del baló estabilitzador amb la cadira clàssica d’oficina en aspectes relacionats amb l’activitat muscular o la postura i, en alguns casos, indicaven que es generava un discomfort inicial amb la utilització del baló estabilitzador, la qual cosa suportava que era necessari un període d’aclimatació a aquesta nova modalitat. Per això Jackson et al.2 van dissenyar un estudi per avaluar l’eficàcia d’un protocol d’aclimatació en el procés de passar d’utilitzar una cadira estàndard a un baló estabilitzador, controlant l’activitat i la postura de la musculatura espinal. Durant nou dies van dur a terme un protocol d’acomodació amb períodes d’exposició progressius i els resultats van mostrar que el discomfort dels usuaris disminuïa després d’aquest període d’aclimatació. Per altra banda, no s’evidenciaven diferències ni d’activació muscular ni de postures de columna. Pels autors, i tenint en compte les limitacions pròpies del seu estudi, fer un període d’aclimatació milloraria la posterior percepció dels usuaris, fonamentalment en el gènere femení.

Per Lowe et al.3 la progressiva popularitat de la utilització dels balons estabilitzadors com equipaments per seure xoquen amb les guies ergonòmiques i el disseny dels espais de treball. Els treballadors que utilitzen aquests aparells en els entorns d’oficines assumeixen uns riscos de seguretat que haurien de justificar-se només si la seva utilització fos clarament beneficiosa des del punt de vista de promoció de la salut. Així les coses, els estudis i les evidencies publicades fins al moment qüestionen les bases teòriques de la seva utilització i no apunten beneficis importants en matèria de salut. En aquest sentit, els estudis biomecànics no confirmen la suposada activació muscular dels grups espinals; els estudis de despesa energètica mostren un augment insignificant (per obviar dir que no en troben) de demanda metabòlica que, en qualsevol cas, és ineficaç per considerar-la efectiva a l’hora de combatre el sedentarisme derivat d’aquesta activitat laboral. Pels autors, fins que els estudis no mostrin resultats més concloents, cal ser escèptics a l’hora de recomanar l’ús d’aquests balons estabilitzadors al lloc de treball, argumentant el seu interès per motius de salut o benestar.

En darrera instància, fent referència a les evidencies emergents que acrediten la bondat d’incrementar la despesa energètica diària, això es podria dur a terme introduint canvis als llocs de treball clàssics, ja fos modificant els equips informàtics o el mobiliari tradicional. L’objectiu final seria modificar la conducta sedentària associada al treball administratiu per una activitat física de baixa intensitat. En aquest sentit,  Tudor-Locke et al.4 revisen les diferents alternatives a aquests llocs de treball clàssics, classificant-los en funció del balanç energètic que generen. En el cas del baló estabilitzador, la despesa energètica és comparable a la que es produeix en un lloc de treball clàssic amb una cadira convencional  (aprox. 1.2 kcal min(-1)) i també molt assimilable a un lloc de treball adaptable que permeti alternar la sedestació amb la bipedestació. Pels autors, el coneixement que es genera al voltant dels nous llocs de treball “actius” és encara precoç i heterogeni i ofereix moltes oportunitats per futura recerca.

Bibliografia
1.- Schult TM. Awosika ER. Schmunk SK.  Hodgson MJ. Heymach BL. Parker CD. Sitting on Stability Balls: Biomechanics Evaluation in a Workplace Setting. J Occup Environ Hyg. 2013;10(2):55-63.
2.- Jackson JABanerjee-Guénette PGregory DECallaghan JP. Should we be more on the ball? The efficacy of accommodation training on lumbar spine posture, muscle activity, and perceived discomfort during stability ball sitting. Hum Factors. 2013 Dec;55(6):1064-76.
3.- Lowe BD. Swanson NG. Hudock  SD. Lotz WG. Unstable Sitting in the Workplace – Are there Physical Activity Benefits? Am J Health Promot. 2015 ; 29(4): 207–209.
4.- Tudor-Locke CSchuna  JM JrFrensham LJProenca M. Changing the way we work: elevating energy expenditure with workstation alternatives. Int J Obes (Lond). 2014 Jun;38(6):755-65. doi: 10.1038/ijo.2013.223. Epub 2013 Nov 28.
Anuncis

Perquè ens interessa moure’ns a la feina?

Estar asseguts durant llargues estones es reconegut cada cop més com un factor de morbi-mortalitat associat a malaltia cardiovascular, i possiblement no és el mateix que no efectuar exercici físic. Sembla evident que, en l’àmbit laboral, cada cop passem més hores treballant davant de pantalles, de mòbils o d’altres dispositius electrònics que en molts casos gairebé ens obliguen a estar tota la jornada asseguts. Des de l’àmbit de la promoció de la salut recomanem a la gent que introdueixi pauses i que de tant en quant s’aixequin i voltin per l’oficina o el lloc de treball: que disposin lluny la impressora per anar a recollir documents o que aprofitin per fer una consulta presencial en comptes d’enviar un correu electrònic o que s’incorporin per fer aquella trucada telefònica que estem atenent asseguts. Però…perquè fem aquestes recomanacions? Quina base fisiopatològica sustenta que seguim dient-li a la gent que ha d’aixecar-se i moure’s del seient?

 Doncs alguna cosa similar deuria preguntar-se l’equip del laboratori d’Epidemiologia de l’activitat física i el comportament, de l’Institut del cor i la diabetis de Melbourne, encapçalat pel Dr. Demsey, quan es van posar a estudiar quins canvis provocaven les petites pauses que trencaven els períodes perllongats d’estar asseguts.

Per avaluar-ho van dissenyar un estudi experimental amb la participació d’individus amb diabetis de tipus II, als quals els sotmetien a tres condicions: estar asseguts durant un període de 7 hores, estar asseguts durant les 7 hores, amb passejades lleugeres de 3 minuts cada mitja hora o bé estar asseguts les 7 hores i efectuar exercicis de força, també durant 3 minuts cada mitja hora. Obviarem altres aspectes metodològics que es poden consultar a la seva publicació (https://doi.org/10.1097/HJH.0000000000001101), de la qual només val la pena destacar que els individus eren portadors d’un accés venós gracies al qual s’efectuaven determinacions analítiques seriades i es monitoritzaven la seva pressió arterial, la freqüència cardíaca i la percepció de fatiga, utilitzant la coneguda escala de Borg. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Trencar el sedentarisme: Doncs reunim-nos.

Embed from Getty Images
Tot i l’impacte positiu per a la salut que comporta el fet de caminar, els treballadors amb llocs sedentaris, que cada cop són i seran més habituals, tenen poques oportunitats d’augmentar la seva càrrega d’activitat física. En moltes ocasions hem sentit parlar de les reunions actives o de les reunions fetes dempeus com una oportunitat de millora d’aquesta activitat física en l’entorn laboral no tenim clar de quina manera organitzar-les o quines dinàmiques podem utilitzar per fer-les atractives i quotidianes. Doncs a Miami, l’equip d’Hanna Kling, (http://dx.doi.org/10.5888/pcd13.160111) de la Universitat de Miami han avaluat com implementar aquesta proposta i quina ha estat la viabilitat i acceptabilitat de la mateixa.
No cal recordar tots els desastres en matèria de salut que actualment s’associen al sedentarisme i en aquest sentit, qualsevol iniciativa que permeti incrementar l’activitat física en l’àmbit laboral serà benvinguda i segur que beneficiarà un volum important d’individus sobre tot si passen gran part o la totalitat de la seva jornada asseguts a la cadira.
La proposta d’aquest equip ha estat desenvolupar un protocol de reunió caminant pel campus universitari, amb una durada de 25-30 minuts amb un seguit de condicions per a la seva implantació: establir hora i lloc de la trobada i amb una ordre del dia (com hauríem de fer en qualsevol reunió); per fer el passeig confortable, equipar-se amb aigua, ulleres de sol i crema solar (us recordo que són de la Universitat de Miami) i portar calçat còmode; la persona qui convoca la reunió ha d’assignar el rol dels diversos participants (per exemple controlar el temps, elaborar l’acta, controlar el trajecte); seguir la ruta prefixada; caminar al menys 30 minuts i, al finalitzar la reunió, seure per elaborar les conclusions i efectuar aquelles tasques que no es podien fer mentre s’estava caminant.
Als individus que van acceptar participar se’ls preguntava sobre la seva activitat física utilitzant l’IPAQ i se’ls efectuaven mesures objectives utilitzant una acceleròmetre tipus Actigraph, que haurien de portar durant 21 dies. A més, per completar les dades es van realitzar reunions focals amb els diferents grups per debatre tres aspectes concrets: la relació entre aquesta experiència de treball i l’organització de la feina, la pròpia organització d’aquest tipus de reunió i de quina manera es gestionaven les reunions.
En termes quantitatius, i com calia esperar, l’activitat física dels participants es va incrementar de forma significativa pel que fa a l’activitat moderada o vigorosa i es va produir un descens de l’activitat lleugera, tot i que no van resultar prou significatives, excepte si es considera de manera exclusiva el dia que tenia lloc la reunió.
En termes qualitatius, els comentaris dels participants van ser múltiples. Quan se’ls va preguntar pel funcionament habitual de les reunions de treball, les respostes (encara que de Miami, segur que més d’un de nosaltres les firmaria) van ser del tipus: “En alguns casos se’ns afegia gent a la reunió, la reunió s’interrompia i havíem de tornar a reiniciar-la”, “en molts casos es parlava de qüestions personals com vacances, cobertures, programació, les reunions esdevenien força informals” o bé “en molts casos, les reunions s’allargaven”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Treballes a torns?: Pensa en el peix i la llet

Embed from Getty Images

El paper de la Vitamina D i la seva importància en el metabolisme del calci està adquirint cada cop un paper més rellevant i el seu dèficit, cada cop més evidenciat per diferents estudis ha fet que alguns autors l’hagin qualificat de pandèmia.

A més, el dèficit de Vit. D s’ha associat habitualment a la salut òssia en forma d’osteoporosi i osteomalàcia,  però cada cop més es vincula aquest dèficit amb alteracions metabòliques, processos autoimmunitaris , patologia psiquiàtrica, respiratòria, cardiovascular i fins i tot algun tipus de càncers.

Un estudi liderat per Daniel Sowah, del Departament de Medicina preventiva de la Universitat d’Alberta, publicat a BMC Public Health (10.1186/s12889-017-4436-z) revisa aquesta deficiència de Vitamina D. en funció de diferents professions. La primera conclusió, possiblement previsible si es coneix mínimament com funciona el metabolisme d’aquesta vitamina, és que els individus que treballen a l’exterior tenen uns nivells més elevats que els treballadors d’interior.

Però aquest dèficit vitamínic també s’associa amb el treball nocturn -que el defineixen com aquell que s’efectua entre les 9 del vespre i les 5 de la matinada- i amb el treball a torns, un dèficit que pot atribuir-se al dèficit d’exposició a la llum solar o a dèficits dietètics, molt possiblement associats als trastorns alimentaris que habitualment es reconeixen a aquest tipus de treballs.  Els treballadors a torns son els que presenten el major risc de desenvolupar dèficit de Vit. D.

I després trobem el grup del personal sanitari, amb importants dèficits de Vit. D -especialment els metges en formació, de manera significativament més baixa que altres professionals del sector (pobres residents)-. Si prou riscos té el personal sanitari, ara afegim també aquest, que podria estar vinculat a les llargues jornades de treball en interiors, a que és una feina habitualment amb torns i nocturnitat o fins i tot a la pròpia cura que aquest col·lectiu fa de la seva pròpia salut (ep ¡¡¡, no és una afirmació meva, que podria o no subscriure). Per cert, tenint en compte les característiques del personal sanitari, amb una gran proporció de dones i gran part en edat gestacional, les implicacions d’aquest dèficit vitamínic podrien anar més enllà de les pròpies afectades. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Perdre pes per Internet

Els programes de pèrdua de pes emmarcats en campanyes de promoció de la salut a les empreses solen provocar disminucions moderades del pes. Amb aquesta premisa, l’objecte de l’estudi que han dut a terme Ross et al. ha estat comprobar la bondat d’un programa conductual via Internet i si aquest era degudament implementat pels treballadors, individus amb sobrepes d’una organització proveïdora de serveis de salut. La intervenció va consistir en l’accés a un programa d’Internet de 12 setmanes de durada amb diferents components de modificació de conducta, i amb objecfte d’induir la pèrdua de pes. La intervenció i les mesures corporals van tenir lloc a l’inici del programa, als tres mesos -coincidint amb la finalització del mateix- i als sis mesos – per efectuar-ne el seguiment-.

L’adherència al programa va resultar excel.lent (93 % als tres mesos i 89 % els sis mesos ). Els participants van perder una mitjana de 5,8 Kg als tres mesos, i en van recuperar 1,1 quan es va efectuar el control als sis mesos. En general, la pèrdua de pes als sis mesos va estar de 4,7 Kg. Els homes van perdre més pes que les dones (de manera significativa) i aquesta pèrdua també va ser superior en individus amb major nivell d’escolarització. L’adehrència i el seguiment del programa es van asociar significativament amb la pèrdua de pes.

Pels autors, una intervenció de pèrdua de pes canalitzada per Internet pot ser correctament implementada pels treballadors en l’àmbit laboral i es poden aconseguir pèrdues de pes significatives. Per ells, un programa d’aquestes característiques, especialmente el seu baix cost, pot facilitar la seva disseminació de manera senzilla i efectiva. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Cinemèdic

De cinema, història i medicina

Activitat i salut

Promoció de la salut i medicina de l'activitat física

BLOGMALDITO RUNNING PUB

RUNNING PARA ADICTOS DESDE BARCELONA HACIA EL INFINITO

e-saludable

Recursos y Noticias sobre empresas saludables

%d bloggers like this: