Shanidar I

Com de moment em fa mandra obrir un altra blog, aprofitarem aquest que ja està en marxa per anar fent de repositori del meu acostament al món de la Història, tot i que aquí portaré allò que tingui alguna relació amb temes mèdics; així que, per començar, una breu ressenya d’aquest individu, Shanidar I, unes restes que ens indiquen que ja els Neandertals tenien cura i protegien els integrants de la seva col.lectivitat.

Shanidar I son les restes d’un individu Neandertal que va viure i morir a l’entorn de la cova de Shanidar, al Kurdistan Iraquià, farà prop de 50.000 anys. La importància d’aquesta troballa de 1957 és que el seu estudi ens mostra com Neandertal ja tenia cura dels integrants del seu grup.

Aquest crani de Shanidar -figura adjunta- forma part de l’esquelet majorment complet d’un adult (40-50 anys d’edat, basat en la seva símfisi púbica i comparacions de desgast dental amb altres mascles del grup) de sexe masculí (basant-se en la fenadura ciàtica de la pelvis).

Shanidar I 2

Els ossos de Shanidar I ens mostren un seguit de patologies, gairebé totes elles d’origen traumàtic: la sospita d’una forta contusió al lateral de la cara, múltiples fractures óssies, l’amputació d’una extremitat superior a nivell del colze, lesions a una extremitat inferior, juntament amb signes de patologia degenerativa.

A més, l’estudi dels canals auditius de Shanidar afegeix a totes aquetes dolences unes excrescències òssies que van determinar una pèrdua auditiva severa que, juntament amb totes les anteriors lesions provocaven una especial vulnerabilitat d’aquest individu si el situem al seu entorn cronològic. Tot i així, Shanidar I s’ha estimat que va viure prop de 40 anys, la qual cosa implica necessàriament la cooperació, el suport i la cura del grup neandertal del qual formava part.

ShanidarI

Erik Trinkaus, professor d’Antropologia a la Universitat de Washington afirma que “la seva sordesa l’hauria fet presa fàcil dels carnívors del seu entorn i depenia d’altres membres del seu grup social per sobreviure”.

Font: Trinkaus E, Villotte S. External auditory exostoses and hearing loss in the Shanidar 1 Neandertal. Plos One.  Published: October 20, 2017. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0186684

 

 

Ecografia: Abordatge posterior bíceps

La tendinopatia distal de bíceps es una condició infreqüent. Existeixen poques publicacions que tractin la seva etiologia, tractament o evolució espontània. Barker et al. indiquen que “no està clar si la seva evolució natural és la resolució espontània amb tractament conservador o bé si la tendinopatia no és més que el pas previ a la seva posterior ruptura”. No hi ha dades epidemiològiques de la tendinopatia distal del bíceps degut a la seva baixa incidència. S’ha descrit una incidència de 1,2 per 100.000 en el cas de ruptures completes, amb un increment de risc 7,5 cops més elevat de ruptura en pacients fumadors.

12_02_2018_17_16_30_2.12.2018.17.16.32_4

Mautner et al. descriuen la injecció guiada ecogràficament de la porció distal del bíceps per via posterior(*). En la seva opinió aquesta via d’accés evita les possibles complicacions en forma de lesiones neuro-vasculars i consideren que aquesta via pot ser una opció conservadora viable i més segura  per al tractament de la tendinopatia distal de bíceps.

Segons Mautner et al. l’abordatge per via posterior és el més senzill, efectiu i segur per accedir a la porció distal del bíceps tenint en compte l’abundància d’estructures neurovasculars que es troben en veïnatge amb el tendó. En un abordatge anterior l’accés es produeix al voltant de l’arteria braquial, el nervi medià i el nervi braquial lateral.

1.- Barker SL, Bell SN, Connell D, Coghlan JA. Ultrasound-guided platelet-rich plasma injection for distal biceps tendinopathy. Shoulder & Elbow. 2015; 7: 110–114.
2.- Donaldson O, Vannet N, Gosens T, Kulkarni R. Tendinopathies around the elbow part 2: medial elbow, distal biceps and triceps tendinopathies. Shoulder and Elbow. 2014;6:47–56
3.- Mautner K, Stafford II CD, Nguyen P.  Ultrasound-guided distal bicep tendon injection using a posterior approach. PM&R. 2015; 7: 1007-1010.
4.- Sellon JL. Wempe MK. Smith J.  Sonographically Guided distal biceps tendon injections. Techniques and validation. J Ultrasound Med 2014; 33:1461-1474.

Incidència de lesions en corredors

Embed from Getty Images

Videbaek i companyia es van proposar revisar la literatura per identificar la incidència de lesions associades a la pràctica del “running” (“còrrer”…hi ha alguna altra manera de dir-ho?) -en forma de lesions per cada 1000 hores de pràctica- i en funció dels diferents tipus de corredors identificats, que van ser els corredors novells, els corredors amb caràcter recreatiu, corredors d’ultra-maratons i atletes de pista.

Un  cop analitzades les dades que van identificar com a vàlides, obtenen una taxa d’incidència que oscil·la entre les 2,5 lesions per cada 1000 hores en atletes de pista de llargues distàncies fins a les 33.0 lesions per cada 1000 hores dels corredors novells. Un cop analitzades i ponderades les dades dels estudis, els autors obtenen una incidència mitjana de 17,8 lesions per cada 1000 hores en corredors novells per les 7,7 que pateixen els corredors recreatius.

Encara que sembli evident, i acceptant les limitacions pròpies d’aquests tipus d’estudi, els autors conclouen que existeix un risc clarament superior de patir lesions en els corredors novells que en els que ho fan amb caràcter recreatiu.

Això ja és collita meva: Si en corredors novells es produeixen 17,8 noves lesions per cada 1000 hores de pràctica, vol dir que cal esperar que una lesió aparegui al voltant de les 50 hores de còrrer. Posem que els corredors ho facin amb un volum de tres hores a la setmana (que ja és acceptar, quan els dona la dèria), de manera que als quatre mesos de posar-s’hi tindriem la primera lesió. Ull ¡¡¡ que sense anar molt lluny és el que sol passar, eh?

I tot i que sembli d’una evidència meridiana, aquests estudis donen arguments perquè la gent que s’inicií en la pràctica del “running” ho faci amb un mínim criteri, ho faci de manera progressiva, si és possible amb un correcte assessorament i amb una visita pels metges de l’esport no sigui que tinguem algun problema susceptible de ser evitat o, si més no, minimitzat. Que còrrer no és de covards ¡¡¡

Si en voleu saber més, cerqueu la següent referència:

Videbæk S, Bueno AM, Nielsen RO, Rasmussen S. Incidence of Running-Related Injuries Per 1000 h of running in Different Types of Runners: A Systematic Review and Meta-Analysis. Sports Med. 2015 Jul;45(7):1017-26. doi: 10.1007/s40279-015-0333-8.

¿Quo vadis, Medicina del Trabajo? (3) ESP

Embed from Getty Images

Ya acabo. Esta entrega es el “back to the future”: propuestas sobre la posible evolución de la especialidad y donde hay que apuntar para no fallar el tiro. Seguro que alguna cosa se queda en el tintero y muchas otras son susceptibles de ser matizadas.

¿Alguna opinión sobre cual será el futuro inmediato del médico del trabajo?

Quo vadis (3) ESP

Quo vadis, Medicina del Treball? (3) CAT

Embed from Getty Images

Ja acabo. Aquesta entrega és el “back to the future”: propostes sobre la possible evolució de l’especialitat i cap a on cal apuntar per no errar el tret. Segur que alguna cosa es queda al tinter i moltes altres són susceptibles de ser matisades.

Alguna opinió sobre quin serà el futur immediat del metge del treball?

Quo vadis (3) CAT

Cinemèdic

De cinema, història i medicina

Activitat i salut

Promoció de la salut i medicina de l'activitat física

BLOGMALDITO RUNNING PUB

RUNNING PARA ADICTOS DESDE BARCELONA HACIA EL INFINITO

%d bloggers like this: