Música Montjuich avall

S’ha acabat el dia i la setmana. Que millor que pujar a Montjuich. I un cop a l’estadi…toca baixar. Ell m’ho ha fet agradable, gairebé sense adonar-me’n tornava a ser a la Gran Via.

I per comparar, la versió original…

 

Anuncis

Marruecos on bike 2016 (IV)

L’arribada a la zona tallada al trànsit es va obligar a fer una volta terrible per salvar les muntanyes i acostar-nos a l’arribada pel costat oposat. No obstant, el trajecte va valer la pena, si més no, en anècdotes. I la primera va ser d’allò més inesperat; un embús al mig de la carretera (per cert, una de les poques que vam trobar amb un asfaltat i unes dimensions com cal) per culpa d’un accident que tot justa acabava de passar. Al terra un nano jovenet, que segur que era el conductor de la moto, amb el cap obert i un regalim de sang que li queia per tota la cara i el company amb un cul que semblava el d’un mandril, tot encetat i en carn viva. S’havia deixat els texans i els calçotets – i la pell – a l’asfalt. El pitjor de tot – o no -, és que el guia no volia parar, doncs total eren gent del país (¡¡¡). Després d’una breu reflexió sobre juraments hipocràtics i denegacions d’auxili, es va avenir a aturar-se a la vora i vam poder assitir-los a tots dos.

Obviaré detalls massa sanitaris. El primer estava fotut, però sense massa risc aparent. Un cop avaluat i estabilitzat el vàrem deixar a punt per carregar-lo a l’ambulància (tampoc cal descriure l’ambulància ni els tècnics que la portaven, però si destacar la seva amabilitat un cop vàrem intercanviar quatre paraules per explicar-los el que haviem fet). Nosaltres amb tanta cura i el van tractar com aquell qui gestiona un paquet de Seur…

El segón va ser molt curiós. Amb el cul pelat que portava el pobre, vaig començar a netejar-lo amb sèrum i iodats. Mira que fregava fort per treura-li totes les pertícules d’asfalt que portava gairebé tatuades i no va dir “ni mú”. Això mateix ho faig a qualsevol pacient civilitzat de Barcelona i estaria fotent el crit al cel o preparant la trucada al seu advocat per demandar-me per agredir els seus drets com a pacient. Doncs aquell ho va suportar estoicament i, a sobre, amb una cara d’agraïment que em va recordar la satisfacció de fer de metge.

I, per acabar, un cop tots dos endreçats i carregats a l’ambulància, la colla d’observadors que havien assistit a la nostra actuació sanitària, van començar a fer un seguit de moviments de torsió corporal que em va retrotraure a les películes de Lawrence d’Aràbia: el guia, l’Ahmed, em va confirmar que ens estaven donant les gràcies al més pur estil colonial. Paraules del propi Ahmed, no entenien que un “blanc” s’haguès detingut per assitir un compatriota seu. Encara ara me’n faig creus.

Docs amb tot aquest enrenou, junt amb l’enorme volta que vàrem tenir que fer, va provocar que gairebé a mitja tarda encara no haguessim parat a menjar res. Anavem amb les galetes i els dàtils que haviem arreplegat a l’avituallament, així que l’Ahmed ens va proposar de fer una parada tècnica a un restaurant local. I dit i fet…el que ell ens proposava estava tancat així que va decidir que en trobariem akgun amb força concurrència. No vàrem trigar gaire. Al poc temps, a peu de carretera ens apareix un restaurant local que, per la seva experiència tenia d’estar bé. I era el seu criteri…jo no hagués donat ni un duro per menjar allí.

dscn5779El cap de l’animaló a l’entrada ens informava de la qualitat de la carn. El cuiner estava a terra, fent una de les pregàries del dia i pels lavabos anaven passant tot un seguit de gent per fer les ablucions, la neteja prèvia a la pregària. Vaig decidir olvidar tots els meux coneixements d’higiene i no preocupar-me pel terra d’aquell establiment. Si no ha feia així, potser no hagués menjat…i hagués estat tot un error.

L’Ahmed ens va demanar dos quilos de carn, va decidir acompanyar-ho amb cebes i tomàquets i aquells pans que semblen els de les “pites” que fan als restaurants establerts a casa nostra. El cuiner va procedir a tallar-ho tot i distribuir-ho per la graella que es trobava a l’aire lliure i el resultat va ser…exquisit ¡¡¡

dscn5782La carn era tendre i molt gustosa. Menjavem amb els dits i la única preocupació era espantar les mosques que voltaven per sobre del plats. I per últim, queda el preu, però no val la pena comentar-ho perquè tampoc no cal fer dentetes.

Així, amb la panxa plena, enfilem cap a l’hotel d’arribada. Els corredors van arribant amb els minibusos des del lloc on està situat l’arc i ens diuen que tenim una estona per anar fins a les gorgues del Todra, situades a menys de cinc minuts de l’hotel.

dscn5793La visita val la pena, ens endinsem per un canal estret envoltant de penyasegats a tots dos costats que en alguns llocs semblen tallats amb ganivet. L’alçada és impressionant i la llàstima ens que la nit se’ns tira a sobre en un no res. Un parell de venedors ens ensenyen a posar-nos els mocadors com si fossim berebers experimentats i en un tres i no res tornem cap a l’hotel. Estan arribant els darrers participants i amb ells arribarà la darrera sorpresa del dia.

Estant buscant al metge per l’hotel. Hi ha un corredor que ha caigut i no pot moure un braç. Quan ens trobem resulta que es tracta de’n Robert, el company de feina d’un dels patrocinadors, l’Ismael Iguña, que havia decidit participar tot i no ser un ciclista experimentat.

Un cop valorat, fa l’efecte que s’ha luxat l’espatlla. No té antecedents i l’exploració sembla clara. No aprecio signes de fractures i quan consulto l’Ahmed em diu que un hospital on puguin mirar-lo amb garanties el tenim a…quatre hores¡¡¡. Doncs toca jugarse-la. Li comento que vaig a intentar reduïr la lesió. Faré dos intents i si noto resistència o no va com ha d’anar ho deixaré fins disposar d’estudi radiològic.

El primer problema és…trobar una cadira ¡¡¡ Em van portant puffs i altres seients però em sembla que no entenen que el que em fa falta és el respatller, que em permetrà encaixar la luxació. Finalment faig desallotjar un sofà rústic; l’aixella encaixa perfecte a un dels braços del sofà i em poso a estirar del colze. Pobre Robert, com ja estava blanc no em fixo si es desencaixa molt, però sembla que no ho passa molt malalment. Està força relaxat, tot i la situació, i sento que el braç es desencaixa poc a poc. La sala ésplena de gent (visca la privacitat) entre Director de Cursa, organitzadors,  amics,  companys i altres que passaven per allí. De sobte, quan em decideixo a començar a rotar, se sent un soroll sec, un “cloc” intens que m’indica que el braç s’ha reduït. Bé, la cara dels assistents també m’ho indica. Estan tant blancs o més que el propi Robert que ha recuperat la deformitat de l’espatlla i nota de sobte que allò comença a estar millor.

dscn5790Immobilitzo amb un Jill-Kriest de tubigrip i enfilem cap a un hospital proper, on creuen que ens podran fer una radiografia. A l’arribada ens atèn una doctora jove i molt atenta. L’habitacle sembla el decorat d’una película d’aquestes de presons a països “bananers” i ens col.loquen a una llitera enganxada a la d’un jove amb un quadre entèric, ambmal de panxa i escolant-se potes avall.

Ens entenem amb un anglès marroco-català fluid i finalment ens demana una radiografia. Ens fan esperar l’arribada del radiòleg que es produeix al cap d’uns vint minuts. De veritat que la seva imatge era la mateixa que la de qualsevol imam dels que operen a casa nostra: xilaba de ratlles verticals, barba poblada i “babutxes”. De la mateixa manera, val a dir que l’home va ser molt amable. Ens convida a passar un cop ha posat en marxa l’equipament. Fa una radiografia d’escola i ens mostra els resultats. Perfecte ¡¡¡ La reducció és satisfactòria i no s’aprecia cap lesió acompanyant. El mateix radiòleg ens cobra la placa, però la metgessa ens deixa marxar sense prendre cap dada ni registre. Tot i que jo no ho aprecio, alguna cosa apuntaria perquè l’endemà la policia va preguntar a l’organització per aquella visita a l’hospital.

Un cop sortim, una petita volta pel poblet. Busquem una farmàcia i puc comprar un Jill-Kriest prefabricat, que facilitarà la higiene del pobre Robert, i una caixa d’AINE’s per que faci tractament durant la resta de dies que queden. Hem estat de sort. Ens confirmen que en aquest centre no li haguessin reduït la lesió i tres horetes més de viatge haguessin estat una creu per tothom. La tornada a l’hotel és tranquilitzadora. En Robert tolera perfectament el trajecte, tot i els bots del 4 x 4 i les cares de l’expedició han canviat ostensiblement. L’expressió de preocupació ha deixat pas al relax i la tranquilitat. Un cop a l´hotel, briefing de l’etapa de l’endemà, una mica de tashin i a dormir. El dia ha estat pesat i complicat per més inri. Ja s’han apropat als serveis mèdics les primeres consultes per molesties a l’entrecuix i erosions a la zona glutia.

Marruecos on bike 2016 (III)

A la segona etapa, Agdal-Tamtatoucht, els corredors tenien per davant 101 Km. amb el gran inconvenient que una de les zones es va tancar per problemes logístics i això implicava que durant un grapat de kilòmetres les assistències no es podien produir a peu de cursa. L’etapa va transcòrrer per l’Alt Atlas i és un privilegi gaudir de les vistes i els paisatges que ens van acompanyar tot el recorregut.

De bon matí, un cop esmorzats,  agafem el 4 x 4 i enfilem cap a la sortida, a uns 35 Km. de l’hotel. L’ensurt del matí el dona l’equip oficial del Marroc: un cop tots els participants ja estan camí de la sortida als seus autobusos, els ciclistis marroquins estan donant voltes pel poble. S’havien adormit ¡¡¡¡ Després d’alguna pirueta, de muntar i desmuntar dels 4 x 4, finalment s’incorporen a la cursa i tothom es reuneix sota l’arc de sortida.

A la foto es veu on era la sortida. Just a les afores d’un petit poblet i amb les muntanyes esperant a l’horitzó que els ciclistes comencin a enfilar-se per les seves pistes. Un munt de criatures envolten els participants i els demanen qualsevol cosa: caramels, barretes energètiques, llapis o euros, qualsevol objecte serà benvingut. I mai no perden el somriure.

captura-de-pantalla-2016-11-15-a-les-20-57-03

Un cop es dona la sortida, ben aviat els corredors s’endinsen en una pista tortuosa que s’enfila a buscar la carena de les muntanyes. Al 4 x 4 ens acompanya un corredor lesionat que ens posa al dia de la lluita que hi ha pel primer lloc de la classificació femenina: la Montse -catalana del Garraf – li disputa el primer a la Simona -la italiana, que diuen que si és professional, que si no ho és…-. Es un goig veure com es marquen fins i tot als avituallaments i com van a roda l’una de l’altra. Ens van fer viure la intensitat i l’emoció d’una cursa que en el cas dels masculins tenia poc color.

captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-12-24-49A una de les parades tècniques que fem -en aquest cas motivada per temes logístics dels fotògrafs – interactuem amb la població local. Un nòmada, a càrrec del seu ramat, se’ns acosta per demanar tabac. Mala sort, ningú de nosaltres no fuma, però accedeix a fer-se un retrat per a la posteritat.

La darrera parada la fem a l’avituallament. Tot i que està ubicat a una dels punts més elevats del recorregut, al voltant dels 2.800-2.900 metres, la gent encara puja força fresca i animada. Reposen l’aigua, mengen taronjes, agafen dàtils i galetes i enfilen novament la pista, en aquest cas amb un descens perllongat que els permet reposar forces. Nosaltres ens atensem fins al desviament on la cursa queda restringida. Policia local i autoritats no deixen passar cap altra vehícle que no siguin les bicicletes. Tothom passa fresc i després de constatar que no hi ha cap incidència, ens desviem per anar cap a la sortida a rebre els participants. Després ens vam assebentar que aquest recorregut havia estat, de llarg, el més dur de tota la cursa, amb una pujada per un rierol ple de codols que va fer molt dificl l’ascensió a aquest segon port de l’etapa.

Aquí val la pena esmentar els dos corredors que formaven l’equip Edelsten,  que van participar amb bicicletes de ciclocros. Molts encara es fan creus de com van poder fer aquesta ascensió, però entre punxada i punxada, un d’ells encara va poder acabar l’etapa. Ja té mèrit posar-se a pujar i baixar per les pistes i els corriols de muntanya amb aquest tipus de bici, però tots dos estaven amb molt bona forma i de fet, van acabar la totalitat de la cursa, a pesar de la desqualificació d’un d’ells per culpa de tanta punxada, que va fer que un dia es quedés sense recanvis i arribés a meta remolcat per una moto.

Doncs aquesta etapa encara va donar per molt….un accident de carretera, un àpat del país i un accident greu en cursa. Per no allargar més aquesta entrada ho deixo per la següent i us penjo una fotografia feta a les gorgues del Dades, feta en el recorregut que vam tenir que fer per salvar el tancament de la pista per on discurria la cursa. Aquest tancament inesperat va trastocar els plans de l’organització i ens va obligar a fer una volta impressionant per anar fins a l’arribada, però ens va permetre descobrir aquest paissatge tant xul.lo i degustar la gastronomia local a peu de carretera, però ja he dit que serà objecte de la propera entrada.

captura-de-pantalla-2016-11-15-a-les-21-29-19

Marruecos on bike 2016 (II)

Primera etapa de 63 Km. Midelt-Tagolit. Amb poca estona de descans ens llevem per esmorzar i en no res tots els participants ja estan preparant les bicicletes. La sortida es just darrera de l’hotel (Hotel Taddart), i l’honor de donar la sortida correspon a les autoritats responsables de la federació marroquina de ciclisme. Obviaré comentaris sobre el seu aspecte no fos cas que això suposés un conflicte internacional, però tenien trets de película, entre El Golpe i El expreso de Medianoche….

Tothom es disposa darrera de l’arc de sortida. Es fan fotos i comparteixen el neguit de l’aventura que tenen per davant. Els ciclistes escalfen una mica abans de que els donin la sortida. Es respira un “ambientaso” terrible i, per contra que a les curses populars dels runners, no fan gens d’olor a “reflex”. Això si, com no pot ser d’una altra manera, tothom posa en marxa els seus GPS, afina els Garmins i els Polars, controla els bidons d’aigua i els gels, les barretes i fan la darrera ullada a la mecànica de les bicis.

Tot just abandonar l’hotel circulem uns cents de metros per carretera i en no res ens plantem a una pista que s’endinsa cap a les muntanys i comença l’ascensió al costat del Jbel Ayachi, a la zona de l’Alt Atles. No costa res veure que la cursa tindrà dues velocitats: l’equip de Tomàs Belles es posa al capdavant i pocs equips els poden seguir; a roda els italians, l’equip d’Elx i algun altre corredor…els pros. Per darrera, la resta de participants amb un coratge extraordinari i una forma física envejable. L’etapa els portarà a gairebé 3.000 metres i ningú no està disposat a abandonar.

captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-12-15-33

Amb el 4×4 anem fent parades a punts estratègics del recorregut. Encara no coneixem prou els participants per saber la seves debilitats i en aquesta primera etapa tothom desborda confiança i entusiasme.

Em sorprèn el recorregut ple de criatures i la multitud de tendes de nòmades. En un paisatge pràcticament desèrtic, només ens creuem amb ramats d’ovelles i més ovelles disposades per les zones més inverosimils. Suposo que aquesta deu ser la base de la seva economia, junt amb el turisme, doncs sembla impensable que pugui haver activitat industrial en aquesta zona. Pel que fa al turisme, ens anem creuant amb altres curses (de motos, de cotxes, amb quads) que em donen una sensació de colonialisme turísitic: els nens que ens veuen passar paren la ma esperant que els donem qualsevol cosa, com si aquests vinguts del primer món els poguessim donar tot allò que ells no disposen.

captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-12-17-54

El principal atractiu -tiurístic-  ha estat el ramat de camells que ens ha envaït la cursa, just a la zona d’avituallament. Aquest no són salvatges, no s’han asustat de la presència de persones, bicicletes, motos ni cotxes. No podiem marxar del Marroc ni del desert sense veure camells (dromedaris, per més senyes) i ja han aparegut en aquesta primera etapa.captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-12-20-15

Etapa, que, per cert, no ha tingut més trascendència. Des del punt de vista mèdic una capsulitis traumàtica i una lesió muscular – que tampoc són tant habituals en ciclistes – que m’ha permés conèixer que hi ha un resident de trauma de Mallorca participant a la cursa.

captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-12-20-46

Un cop  a l’arribada ens espera un desplaçament llarg fins a l’hotel de pernocta i el primer contacte amb el tajín, que serà el nostre aliment principal en aquestes primeres etapes. Amb el desplaçament tant llarg s’ha fet tard. Tothom a descansar que l’endemà hi ha 100 Km. per endavant.

 

 

 

Marruecos on bike 2016 (I)

Fa molts dies que no publico entrades. En tinc unes quantes embastades – de promoció de la salut, de medicina esportiva, de lesions musculars i fins i tot un parell d’ensurts amb les proves d’esforç -, però aquestes properes seran per recordar i explicar els vuit dies al Marroc seguint la Marruecos on bike 2016.

Per començar us deixo el video promocional i de record de la cursa, un video emotiu i que recull la duresa de la prova, l’exotisme dels paissatges i el bon ambient que ha regnat entre els participants.

L’aventura va començar fa uns mesos quan al centre mèdic em van comentar que l’organització buscava un metge per donar-los l’assistència en cursa. Meisa ha estat un dels patrocinadors de la cursa i gràcies al seu contacte em vaig embarcar en aquesta aventura ciclista.

La part de preparar la cursa gairebé que millor obviar-la perquè segur que em deixaré algun agraïment. Consultes a companys, cerca de determinat material i preparació de l’equipament ja va suposar tot un exercici de previsió i una bona experiència cara a futures intervencions. Ara que ja ha passat, la satisfacció en aquest apartat ha estat molt bona, doncs pràcticament ha estat necessari utilitzar la totalitat dels productes previstos (pomades antisèptiques, antibiòtics locals, antiimflamatoris de varies families, etc.) i , per sort, tampoc va caler utilitzar tot allò que ocupava espai i que podia servir en cas d’un ensurt molt greu (DEA i similars).

Anem per feina, el dissabte faig via cap a l’aeroport per desplaçar-nos cap a Fes. A l’avió començo a coneixer participants de la cursa i em resulta curiós veure el ventall d’edats de la gent que participa. De la joventut del favorit, en Robert Bou de l’equip Tomas Belles, a qui vaig coneixer fent la prova d’esforç promocional fins a la veterania de’n Joan Babot – tota una sorpresa pel seu estat de forma física però sobre tot pel seu caràcter i bonhomia – em trobo un món de fanàtics del ciclisme que comparteixen un llenguatge comú en el qual plats, bieles, pinyons i quadres són paraules recurrents i que pràcticament tots es coneixen d’haver compartit en algun moment esforços en curses ciclistes d’arreu del món.

Arribem entrada la nit a Fes i encara ens espera un desplaçament llarg fins a Midelt, on començarà la primera etapa. A l’hotel comparteixo habitació amb en Brazo de hierro, el fotògraf, i en David, responsable d’elaborar un dels reportatges en video.

captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-11-59-35

De moment ho deixo aquí. La propera entrada serà per la primera etapa que va portar els corredors a 2.4oo metres d’alçada després d’un guany net de 950 metres. Va ser el pmeu primer contacte amb el Marroc i la seva realitat: nòmades, ramats, paissatges desèrtics i moltes criatures.

captura-de-pantalla-2016-10-16-a-les-12-16-25

Cinemèdic

De cinema, història i medicina

Activitat i salut

Promoció de la salut i medicina de l'activitat física

BLOGMALDITO RUNNING PUB

RUNNING PARA ADICTOS DESDE BARCELONA HACIA EL INFINITO

e-saludable

Recursos y Noticias sobre empresas saludables

%d bloggers like this: