Promoció de la salut i medicina de l'activitat física
20 Juliol 2017 Deixa un comentari
Després d’una temporada inactiu, deixo una entrada de La Vanguardia, encara no fa un any (Octubre-2016), on es recorda la bondat de caminar quan es té un treball sedentari. Embarcat en la continuació d’aquesta proposta.
7 febrer 2016 Deixa un comentari
Fa no molts dies vaig fer una prova d’esforç a un xaval jove amb un parell de problemes importants: havia guanyat prop de 20 Kg. de pes i estava immers en un quadre depressiu dels que no aconseguia sortir-se’n tot i la diversitat de fàrmacs que tenia prescrits. Parlant amb ell semblava que l’origen dels seus problemes -segurament entre d’altres- havia estat la mort de la seva mascota, un gos amb qui tenia una relació especial. Vaig recomanar-li que adquiris una altra mascota, doncs això segur que l’ajudava a millorar el seu nivell d’activitat física i segur que també tindria efecte sobre el seu estat d’ànim.
Entre els diferents consells que es poden donar per augmentar l’activitat física sempre es recomana tenir una mascota, ja que t’obliguen a treure-les a passejar i aquesta és una possibilitat per efectuar la dosi d’exercici saludable que es recomana en adults, però potser no deixava de ser una recomanació empírica.
És per això, que a la vista del cas d’aquest xicot, m’ha fet gràcia la revisió que han efectuat aquests investigadors: Han volgut comprovar si els amos de gossos adults que surten a caminar amb aquests aconsegueixen un nivell saludable d’activitat física d’intensitat moderada, definida aquesta com la pràctica d’almenys 150 minuts a la setmana.
Per avaluar-ho els autors han realitzat una recerca sistemàtica de 6 bases de dades amb referències dels anys 1990 a 2012 sobre “activitat física d’amos de gossos”, amb objecte d’identificar aquells que havien aconsguit nivells suficients d’activitat física d’intensitat moderada. Per comparar el rendiment d’aquests passejadors de gossos respecte d’aquells que caminaven però sense fer-ho amb gos, van utilitzar un mètode estadístic que els permetia calcular l’odds rati cru, amb els seu corresponent intèrval de confiança al 95 %.
D’aquesta cerca van recuperar 9 estudis que complien els criteris d’inclusió i que permetien efectuar els càlculs pertinents. Aquestes dades permetien agrupar 6980 individus, amos de gossos, amb edats compreses entre 18 a 81 anys, i el 41% dels quals eren homes. D’aquests 4463 (63,9%) passejaven regularment amb els seus gossos.
Sobre la base de l’activitat física total setmanal, 2.710 (60,7%) individus passejadors de gossos, i 950 (37,7%) individus no passejadors de gossos assolien els valors d’activitat física de mitjana intensitat habitualment recomanats. Això els ha permés determinar un odds rati de 2,74 (IC del 95%: 2,09-3,60).
Amb els resultats d’aquests 9 estudis publicats, es pot afirmar que gairebé dos de cada tres individus que tenen gos afirmen que surt a passejar amb ells, i que aquests que ho fan tenen 2,5 vegades més probabilitats d’aconseguir els nivells d’activitat física d’intensitat moderada habitualment recomanats. Aquests resultats suggereixen que treure els gossos a caminar pot ser una estratègia viable per als amos d’aquests animals per ajudar-los a assolir els nivells d’activitat física que els ajudin millorar la seva salut.
27 Desembre 2015 Deixa un comentari
Embed from Getty Images
Identificar estratègies per augmentar la despesa energètica pot ajudar a combatre els efectes nocius de la conducta sedentària. En aquest estudi els autors van identificar la despesa energètica necessària per efectuar activitats quotidianes com ara seure, estar de peu i caminar.
Així, es van seleccionar 74 individus que van ser assignats a l’atzar a dues de les següents activitats: estar assegut treballant amb un ordinador portàtil, assegut veient la televisió, de peu mirant la televisió, i caminant a un ritme predeterminat de menys de 5 km/hora. Cada activitat va tenir una durada de 15 minuts amb un període de transició de tres minuts entre les activitats. Els grups en condicions experimentals van ser: D’assegut amb el PC a estar de peu (N = 18), d’assegut mirant tlevisió a caminar (N = 18), d’estar de peu a estar assegut amb el PC (N = 20), i de caminar a estar assegut mirant el televisor (N = 18). La despesa energètica es va mesurar utilitzant calorimetria indirecta.
Els resultats obtinguts, sobre la base de la primera activitat realitzada, van mostrar que la despesa energètica mentre es caminava va ser de 55,92 ± 14,19 kcal, que va ser significativament més gran que la despesa estant assegut treballant amb el PC (19,63 ± 6,90 kcal), assegut mirant televisió (18,66 ± 4,01 kcal), i estant de peu (21,92 ± 5,08 kcal) (p <0.001).
La despesa energètica acumulada passant d’estar assegut mirant televisió a estar de peu (74,50 ± 17,88 kcal) i de caminar a estar assegut mirant televisió (82,72 ± 21,70 kcal) va ser significativament més gran que la despesa energètica assegut treballant amb ordinador a passar a estar de peu (45,38 ± 14,78 kcal) i d’estar de peu a seure amb l’ordinador ( 45,64 ± 9,69 kcal) (p <0,001).
Amb aquests resultats, les conclusions que en fan els autors són que substituir períodes d’estar de peu o assegut per períodes caminant fan augmentar significativament la despesa energètica, però substituir períodes d’estar assegut per períodes d’estar de peu, no sembla que afectin tant a aquesta variació de despesa energètica. Per tant, els suposats beneficis potencials d’estar de peu en lloc d’asseguts necessita de major investigació addicional quan es té en compte la despesa energètica.
23 Desembre 2015 Deixa un comentari
Embed from Getty Images
Caminar és una de les activitats més comunament recomanades per a les persones sedentàries. Quan es realitza amb la intensitat correcta, pot proporcionar beneficis cardiovasculars, respiratòris, metabòlics, i d’altres, proporcionant un efecte a modus d’entrenament, al mateix temps que redueix el risc de mortalitat per malalties cardiovasculars i altres malalties cròniques.
Per aquest motiu, els investigadors han volgut avaluar si els individus que practicaven caminant habitualment sense supervisió, duien a terme aquesta activitat amb seguretat i amb els paràmetres d’intensitat suficients per proporcionar-los un efecte d’entrenament i per tant, un benefici en forma de millora fisiològica. Tanmateix, com a objectiu secundari es van proposar comparar la freqüència cardíaca d’entrenament i l’estabilitat d’aquesta en el rang ideal d’entrenament tenint en compte el sexe.
Per dur-ho a terme van seleccionar individus que efectuaven excursions a peu dins de la ciutat de Belo Horizonte, a Brasil. L’estudi va incloure a subjectes de 40 a 60 anys d’edat que havien efectuat caminades durant almenys dos mesos abans d’iniciar l’estudi, caminant almenys tres cops a la setmana. Es va demanar a les persones que van acceptar de participar en l’estudi de caminar 15 minuts al seu ritme habitual, mesurant la seva freqüència cardíaca cada 5 minuts mitjançant un monitor de ritme cardíac. La seva freqüència cardíaca mitjana caminant es va comparar amb la freqüència teòrica d’entrenament, basant-se en la fórmula: (220 – edat) i aplicant el 70-80% que donaria lloc a un efecte positiu d’entrenament fisiològic.
Dels 142 individus avaluats, només el 25,4% va arribar a la mitjana de freqüència cardíaca teòrica d’entrenament. Aquest resultat va ser significativament més baix que els dels qui no aconseguien una freqüència cardíaca mitjana d’entrenament caminant (p = 0,002). Els autors també han trobat diferències significatives entre homes i dones que havien aconseguit una freqüència cardíaca adient per a un entrenament (p = 0,0001).
Amb aquests resultats, els autors creuen que els individus que caminen ho fan habitualment fora del rang d’ intensitat de freqüència cardíaca ideal que els podria proporcionar un efecte fisiològic positiu i que, per tant, probablement no aconsegueixin aquest efecte d’entrenament beneficiós desitjat en l’activitat.
1 Novembre 2015 Deixa un comentari
Embed from Getty ImagesEls treballs sedentaris s’associen amb diferents dolences associades a las característiques d’aquest tipus de lloc de treball. En aquest estudi els autors han volgut investigar la relació causal entre els passos que es caminen diàriament i la incidència a un any vista de mal de coll i d’esquena en treballadors amb ocupacions sedentaries.
Per això han dut a terme un estudi prospectiu d’1 any de durada entre els 387 treballadors que van manifestar símptomes de la columna vertebral en els 3 mesos previs i amb una intensitat del dolor superior a 30 mm. en una escala analògica visual de 100 mm. Van recollir les dades mitjançant un qüestionari autoadministrat, un examen físic i utilitzant un podòmetre. Mensualment es recollien dades de seguiment sobre la incidència dels trastorns musculoesquelètics i cada 3 mesos es comptabilitzaven els passos que caminaven diàriament. Es van ajustar un parell de models de regressió per analitzar l’efecte dels passos i les caminades diàries sobre la incidència de dolor cervical i lumbar en el termini d’un any.
Dels 367 participants seguits durant 1 any, s’ha trobat una incidència del 16 i 14% de dolor cervical i lumbar, respectivament. Després d’ajustar pels factors de confusió, s’ha trobat una associació negativa entre els passos que es caminen diàriament i l’aparició de dolor cervical. Un augment de 1.000 passos, caminats diàriament, s’associa amb una reducció del 14 % en el risc de patir dolor cervical. Per contra, no s’ha trobat una associació significativa entre els passos que es caminen diàriament i l’aparició del dolor lumbar.
Amb aquest résultats, les autors conclouen que un augment diàri en el número de passos caminats és un factor protector per a l’aparició de dolor cerivcal en els individus que tenen treballs sedentaris. Les intervencions per reduir el dolor cervical han d’incloure activitats per promoure un augment en el número de passos que es caminen diàriament.
De cinema, història i medicina
Promoció de la salut i medicina de l'activitat física
Salut laboral
RUNNING PARA ADICTOS DESDE BARCELONA HACIA EL INFINITO
