No estic gens bé i els adductors no deixen d’emprenyar, però tot i així he decidit anar a fer la Mercè. Sortir amb 14.000 runners és tota una experiència.
A més, hem quedat amb l’equip SEM, aveure si poc a poc s’hi afegeix més gent. Avui erem la Mati, la Clara, la Mireia, l’Esther, la Conxa, en Diego i la Irene (ens l’hem menjada a la foto), i s’han afegit l’Ignasi i en Toni.
Com no, els meus fans m’han acompanyat, la Sònia per fer el reportatge fotogràfic i la parella que aprofiten per esmorzar fora de casa (i després marxaran a canviar cromos).
Surto del grup dels Roses amb l’Ignasi i anem junts fins al kilòmetre tres i escaig. El ritme és molt bó i la companyia certament molt grata (bona sort a la Mediterrània), però tot passat aquest punt ja li dic que marxi. Confiava arribar fins al Km. cinc, però el dolor és intens i no vull forçar la màquina. Baixo el ritme i em paro un moment. Fins arribar-hi vaig lent i buscant alguna manera de que l’angonal no em faci mal però no hi ha manera.
Poc a poc em planto a l’avituallament; m’aturo, aigua i gel i m’hi torno a posar. Sembla que el tema funciona i la mica de pujada del carrer Sepulveda sembla que apaivaga el dolor. Vaig aguantant el tipus fins que veig la marca del Km. 8 (i el GPS en marca 8,4 ¡¡¡). Decideixo fer l’últim mini-stop. Afluixo, m’estiro i agafo forces per tirar Paral.lel avall i amunt.
De pujada em creu-ho amb la Irene que sembla anar molt fresca. Enfilo la corba on m’estan esperant la parella que creuen l’arribada amb mi. Encara he d’estar content, doncs he baixat de l’hora. 59′ 03”. En condicions normals seria un desastre, però amb el patiment puc estar content del temps i, sobre tot, d’haver arribat fins al final. A més, els tres primers kilòmetres amb l’Ignasi els he fet molt a gust i és possible retornar a aquells ritme de 5′-5’05”. Tan de bó.
Ara he de parar una mica. M’infiltraré l’angonal i faré bondat. Gimnàs, bici i pisci fins a la Garmin amb un objectiu clar: Sortir de l’aigua.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...