Proves d’esforç: Protocols a mida
El desenvolupament inicial de les proves d’esforç amb tapis rodant es va basar en protocols definits en la variació de la velocitat i la inclinació de la cinta i la cadència i la càrrega externa en el cicloergòmetre.
Per la fissiologia de l’exercici és important posar en marxa protocols que garanteixin l’especificitat per cada individu; la importància de la durada d’un protocol de prova d’esforç ha estat emfatitzat en diferents estudis en els quals s’evidencia que aquells protocols de curta durada són superiors per predir el valor de VO2 màx. En alguns casos d’individus ben entrenats, protocols de curta durada, propers als vuit minuts han demostrat ser òptims en la determinació de VO2 màx.
Degut a la variabilitat de l’entrenament i l’estat de salut, es fa precís utilitzar un nomograma que permeti efectuar un càlcul acurat dels requeriments de velocitat i inclinació per aconseguir proves amb una durada aproximada de 8 a 10 minuts. L’objectiu d’aquest projecte va ser elaborar un sistema que permetés determinar els increments en les demandes metabòliques en protocols en cinta rodant o cicloergòmetre.
L’originalitat de la proposat rau en que amb uns càlculs relativament senzills es poden individualitzar protocols vàlids, amb increments lineals en la demanda de VO2 màx. a partir de la definició de variables com són la durada del protocol i dels diferents estadis que el composen.
Es molt important entendre la importància d’una correcte estimació de VO2 màx. Els errors en aquesta estimació influenciaran la durada dels actuals protocols de les proves d’esforç. La durada òptima hauria d’estar entre 8 i 12 minuts; els individus entrenats haurien de fer proves amb una durada més propera als vuit que nos pas als dotze minuts. En molts casos, una durada superior en el protocol escollit pot provocar la fatiga de l’individu, amb el risc de infraestimar el VO2 màx. real.
Individualitzar el protocol
1.- Fer una estimació de la VO2 màx. de l’individu (ml/kg/minut) amb taules de referència.
2.- Determinar la velocitat d’inici de la prova d’esforç (1 milla= 1,609 Km.)
3.- Determinar el VO2 corresponent a aquesta velocitat, segons els valors de la taula adjunta:
4.- Calcular l’increment esperat de VO2 (VO2 màx. esperat – VO2 inicial)
5.- Determinar la durada presumible de la prova d’esforç.
6.- Determinar la durada del primer estadi de la prova d’esforç (periode d’escalfament).
7.- Calcular la durada del protocol, excloent el primer estadi (Durada total-durada del primer estadi).
8.- Determinar el protocol d’increment de VO2/minut (Δ VO2/durada del protocol -minuts-).
9.- Establir la durada de cada un dels estadis de la prova (minuts).
10.- Determinar el protocol d’increment de VO2 per estadi (Δ VO2 * temps de l’estadi)
11.- Determinar l’increment de velocitat amb una elevació del 0% ([Δ VO2 * temps de l’estadi]/5.36) i arrodonir-ho.
12.- Determinar la velocitat màxima de la prova tenint en compte “k” increments a partir de la velocitat inicial. (Cal estar segur que l’individu examinat podrà còrrer comfortablement a aquesta velocitat).
13.- Determinar quin és el valor de Δ VO2 en funció del percentatge d’elevació per a aquesta velocitat màxima.
14.- Calcular l’increment en el % d’elevació en funció de l’increment de VO2 / estadi.
El protocol final es determina a partir de la velocitat inicial i durada del primer estadi, augmentant la velocitat fins arribar a la màxima, amb el temps determinat per a cada període i posteriorment augmentar el grau d’elevació, també en el temps determinat per a cada període, fins arribar a la fatiga.
Fem un exemple
1.- Suposem un individu que, per les sèves caractéristiques i edat estimem un consum màxim de VO2 de 45 ml/kg/minut.
2.- Decidim iniciar la prova d’esforç a una velocitat de 4,8 Km/hora (3,0 mill/hora).
3.- El valor de VO2 per aquesta velocitat inicial és de 19,58 (ml/Kg/min.) – Veure taula-
4.- L’increment esperat de VO2 és de 45 – 19,58 = 25,42
5.- Planificarem la prova d’esforç perquè tingui una durada de 10 minuts.
6.- El període d’escalfament previst serà de 2 minuts.
7.- El període efectiu de la prova l’estimem en 8 minuts (10′ totals – 2′ escalfament)
8.- L’increment de VO2 en cada estadi serà de 25,42 / 8 = 3,17
9.- Planificarem els estadis de la prova amb augments graduals cada minut
10.- L’increment de VO2 serà de 3,17 (3,17 * 1). [Si haguessim optat per increments cada 30”, aquest increment hagués estat de 3,17 * 0,5 = 1,58].
11.- L’increment de velocitat en cada estadi de la prova serà de 3,17 / 5,36 = 0,59 mill/h = 0,95 Km/h, que arrodonirem a 1 Km/hora.
12.- La velocitat màxima de la prova serà de 4,8 Km/hora + 8 Km/hora= 12,8 Km /h.
13.- Per aquesta velocitat, (8 mill/hora),el Δ VO2 és de 1,93.
14.- El percentatge d’elevació a aplicar serà de 3,17/1,93 = 1,64, que arrodonirem a 1,7.
El protocol definitiu serà un període d’escalfament de 2 minuts a 4,8 Km/h, amb augments d’1 Km /h cada minut i després augmentar 1,7 % la inclinació de la cinta cada minut fins arribar a la fatiga.
Activitat i salut 