Síndrome de la banda iliotibial

La síndrome de la banda iliotibial és una lesió per sobreutilització dels teixits tous en la part distal de la cuixa, en la part externa del genoll. És una de les principals causes de dolor lateral de genoll en els corredors i ciclistes. La banda iliotibial és una banda gruixuda del teixit tou fibrós que va des del maluc, per la part exterior de la cuixa, i acava inserint-se en la tíbia. La banda és fonamental per a l’estabilització del genoll en la marxa: Durant la marxa es desplaça des de la part posterior del fèmur a la part anterior. El fregament continu de la banda sobre l’epicòndil lateral del fèmur amb els moviments de flexo-extensió repetida del genoll durant la cursa pot provocar la seva inflamació que es manifestarà per dolor a la zona.

Anatomia

La banda o cinta iliotibial és la unió  distal de la fascia formada por el múscul tensor de la fascia lata i el gluti major. És una  estructura que se origina en la cresta ilíaca i s’insereix a la zona lateral de la tibia proximal, de manera concreta a la zona anomenada tubèrcul de Gerdy. La cinta iliotibial funciona como un lligament lateral entre el còndil femoral lateral i la tibia facilitant l’estabilització del genoll. La banda iliotibial intervé en 4 moviments de les extremitats inferiors:

• Abducció del maluc
• Rotació interna del maluc, quan aquest està a 30º de flexió.
• Col·labora en l’extensió del genoll quan aquest està a menys de 30º de flexió.
• Col·labora en la flexió del genoll quan aquest està a més de 30º de flexió

La cinta iliotibial no està ancorada a l’ós, la qual cosa permet el seu moviment antero-posterior en la flexió i extensió del genoll. Sota la banda iliotibial trobem una borsa sinovial que s’estén de l’epicòndil lateral femoral fins al tubèrcul de Gerdy. En ocasions, la inflamació d’aquesta borsa provoca crepitació al mobilitzar el genoll i pot sobreposar-se a la tendinitis de la cinta iliotibial.

Etiologia

La síndrome de la banda iliotibial és el resultat de la inflamació de la porció distal del tendó iliotibial, degut al fregament contra el còndil femoral lateral o, en menor mesura, amb la tuberositat major. Aquesta lesió per sobreutilització o utilització repetida télloc amb el moviment de flexió i extensió del genoll. El procés inflamatori i la irritació de la banda iliotibial també pot ser deguda a una amnca de flexibilitat de la banda iliotibial, resultat d’un augment de la tensió en fase de suport de la carrera. Aquest fregament excessiu pot provocar la irritació/inflamació del propi tendó o els teixits subiacents.

Ciclisme

Els ciclistes poden patir la síndrome de la banda iliotibial degut a una posició viciosa sobre la bicicleta:

• Una excessiva rotació interna de les cales de la bicicleta i un seient excessivament elevat son les dues causes pricipals de la síndrome de la banda iliotibial en ciclistes.
• Una rotación externa de la tibia proximal superior a 20º. L’estrés es genera a la banda iliotibial si el cicliste col·loca el calçat mirant endavant.
• Els ciclistes amb alineació en varo del genoll o pronació activa provoquen major tensió al tram distal de la banda iliotibial, quan roda amb rotació interna de les cales.
• Una mala adaptación del selló de la bicicleta: Un selló excessivament alt provoca que el ciclista hagi d’extendre el genoll més de 150º. Aquesta extensió excessiva del genoll provoca que la part distal de la cinta iliotibial fregui el còndil femoral lateral. Els sellons de bicicleta que es col·loquen en situació excessivament endarrerida provoquen que al ciclista li costi arribar al pedal, amb el consequent estirament de la banda iliotibial.

 Corredors

• La vora posterior de la cinta iliotibial impacta amb el còndil lateral del fèmur just després de l’impacte del peu en el terra en el cicle de la marxa. Aquesta fricció té lloc aproximadament en 30º de flexió del genoll. Còrrer en pla descendent o a velocitats més lentes poden exacerbar la síndrome ja que el genoll està menys flexionat quan colpeja el terra.
• Còrrer sobre superfícies dures i/o inclinades. En aquests casos la cama lesionada és sovint la que es troba a la part més baixa de la pista.
• Calçat esportiu inadequat o desgastat.
• Desalineacions d’extremitats inferiors, ja sigui en forma de valgo o varo de genoll o dismetries d’extremitats.
•  Els corredors de llarga distància tenen major incidència de la síndrome que els velocistes. Aquesta major incidència pot ser deguda a canvis de la biomecànica segons el mecanisme de carrera. la debilitat de certs grups musculars implicats en la cadena cinètica pot raure en l’origen de la patologia; debilitat dels abductors del maluc, com per exemple els glutis mitjos poden provocar major tensió de la banda iliotibial i el tensor de la fascia lata.

Clínica 

El símptoma inicial en pacients afectats per aquesta patologia és un dolor sord i difós sobre la cara lateral externa del genoll. habitualment no poden precisar una zona específica del genoll. En alguns casos la manifestació inicial pot ser un dolor localitzat a nivell del maluc, sobre el trocànter major.

En el cas de la pràctica esportiva, el dolor apareix habitualment als pocs minuts d’iniciar una cursa i sol desapareixer en fase de repòs. A mesura que progressa la patologia els símptomes apareixen cada cop amb més celeritat i poden acabar manifestant-se fins i tot en repòs.

En la seva evolució, el dolor sord inicial s’aguditza i es localitza sobre el còndil femoral lateral o el tubercle tibial. Freqüentment el pacient localitza el dolor un parell de centímetres per sobre de la línia articular.

En pacients sense tractament el dolor pot arribar a irradiar a tibia distal, panxell de la cama i cara lateral de la cuixa.

Algunes característiques del dolor és que sol exacerbar-se al pujar escales o corrent cap abaix, quan s’allarga la gambada o quan s’està molta estona amb el genoll en posició de flexió.

Exploració física 

A l’exploració destaca la presència de dolor selectiu a la palpació del còndil femoral lateral, en un punt situat habitualment un parell de centímetres per sobre de la línia articular lateral. Aquest es pot reproduir amb una maniobra de varització a 30º de flexió del genoll. El test de Noble consisteix en aplicar pressió local sobre el còndil femoral extern i efectuar una maniobra de flexió-extensió activa del genoll; el dolor és màxim quan el genoll es troba a 30º de flexió.

Pot haver tumefacció local a la zona i crepitació localitzada en el moviment de flexo-extensió del genoll. En alguns casos la marxa es veurà alterada per evitar el moviment de flexió ja que així s’evita el fregament sobre la zona.

En casos avançats es pot acompanyar de debilitat o atròfia dels flexors de genoll i els abductors del maluc.

El test de Ober serveix per valorar la contractura de la cinta iliotibial.

Amb el pacient estirat sobre la llitera i reclinat sobre el costat sa, es flexionen el genoll i el maluc a 90º. S’estabilitza la pelvis i s’efectua una abducció de la cama afectada. Es realitza una extensió de maluc de manera que la cinta iliotibial es desplaci posteriorment sobre el trocànter major.

Lentament es baixa la cama afectada, de manera que:

• Si la banda es troba contracturada la cama mantindrà la posició d’abducció i el pacient manifestarà dolor a la zona lateral del genoll. Es fonamental en aquesta maniobra mantenir la pelvis fixada.
• Si la cinta iliotibial no està afectada, la cama farà l’abducció sense problemes i sense experimentar dolor.

(Imatge: https://www.studyblue.com/notes/note/n/hip-orthopedics/deck/6498760)

Diagnòstic

El diagnòstic se sol efectuar gràcies a la història clínica i l’exploració física. La radiologia habitualment és normal i no sol ser necessària pel diagnòstic.

La ressonància magnètica pot evidenciar la presència de bursitis amb edema a la zona condilar del fèmur i la banda iliotibial. En pacients de llarga evolució també pot evidenciar-se la presència d’una hipertròfia de la part distal de la banda iliotibial.

Tractament

El tractament és habitualment conservador i es basa en l’aplicació local de crioteràpia després de l’activitat i fàrmacs anti-inflamatoris. Possiblement calgui inicialment disminuir la intensitat dels entrenaments i realitzar repòs relatiu, modificar alguns dels gestos esportius i tractament de fisioteràpia amb estiraments i potenciació de la musculatura afectada. l’objectiu ha de ser disminuir el fregament de la banda iliotibial sobre el còndil femoral.

La majoria de corredors amb baixes carregues o volum d’entrenament respondran al tractament amb estiraments i anti-inflamatoris; corredors competitius  o amb elevats volums de quilometratge potser precisaran d’una règim de tractament més intensiu.

Per un tractament adequat serà imprescindible la modificació de l’activitat del pacient. S’evitaran els moviments de flexo-extensió repetida de genoll. Per mantenir l’aptitud cardiovascular es podrà optar per un programa de natació.

Només quan l’individu pugui efectuar els exercicis de potenciació sense dolor podrà reiniciar la carrera, sempre de manera progressiva. La majoria dels pacients milloren en un termini de tres a sis setmanes si són constants en la pràctica del tractament rehabilitador.

Si no hi ha resposta al tractament conservador es podran considerar alternatives al tractament com ara la infiltració local i, en darrer terme, el tractament quirúrgic.

 

 

Adaptat de: http://cto-am.com/sfbit.htm