Escalfament pre-quirúrgic

Embed from Getty Images

Molts cops he comentat amb altres companys com és que no hi ha tradició entre determinats cirurgians que s’han d’enfrontar a llargues hores d’intervencions quirúrgiques, en molts casos amb postures estàtiques i poc ergonòmiques, de no efectuar un escalfament previ d’aquells grups musculars i aquelles articulacions que saben que estaran sotmesos a tensió i estrés durant una bona estona, de la mateixa manera com important és tenir una correcte recuperació un cop finalitza la cirurgia o mantenir un correcte estat de forma física de manera general.

Doncs ves per on, un cop més sembla que m’hagin llegit el pensament i aquests investigadors s’han decidit a estudiar els efectes de l’escalfament en cirurgians abans d’operar.

El concepte d’escalfament abans d’una actuació ha estat acceptat a través de moltes disciplines, incloent esports i música, dança o teatre. Per contra, és molt poc comú per a un cirurgià dedicar un període a l’escalfament abans d’una intervenció quirúrgica.

Fins a la data, pocs estudis de diverses especialitats han intentat respondre a aquesta qüestió de si l’escalfament millora el rendiment intraoperatori del cirurgià. No obstant això, no hi ha hagut una revisió sistemàtica d’aquests estudis i l’objectiu dels investigadors ha estat efectuar una revisió sistemàtica per avaluar l’efecte d’un escalfament abans de la cirurgia laparoscòpica i com aquest afecta el rendiment del cirurgià.

Després de efectuar una cerca a Pubmed i Scopus per identificar tots els estudis observacionals prospectius publicats, ens les quals podien intervenir residents, becaris o cirurgians assistents. Es van excloure els informes de casos, els comentaris, els estudis no publicats en llengua anglesa i aquells amb participació d’estudiants de medicina. Utilitzant l’eina validada de la Col·laboració Cochrane es va avaluar el risc de biaix en la selecció, l’ocultació de l’assignació, el cegament, les dades de resultats incompletes, els informes de resultats selectius i altres biaixos.

Un cop avaluats 241 estudis, només 6 van complir amb els criteris d’inclusió. Tots els estudis inclosos van ser assignats a l’atzar; la meitat d’ells van ser estudis controlats aleatoris. El nombre total de casos operatius va ser de 196, incloent 98 d’escalfament i 98 sense escalfament. El nombre total de participants va ser de 87, el número més gran en un sol estudi va ser de 38 individus i el nombre mitjà de la mostra de tots els estudis va ser de 14. Els sis estudis van avaluar diversos aspectes d’actuacions quirúrgiques laparoscòpiques. Es va observar una millora significativa en els resultats de la laparoscopia intraoperatoria quan s’efectuava un període d’escalfament abans de l’operació en cinc dels sis estudis (p <0,05). En el cas del sisè estudi no es va aconseguir significació estadística (p> 0,05).

A la vista d’aquests resultats els autors conclouen que l’escalfament abans d’un procediment quirúrgic millora la tècnica i el rendiment psicomotor i cognitiu del cirurgià. No obstant, són necessaris més estudis per avaluar la forma en que l’escalfament podria afectar el rendiment d’un cirurgià, i per identificar el moment òptim i la durada del període d’escalfament abans de les intervencions quirúrgiques.

Referència: Abdalla G, Moran-Atkin E, Chen G, Schweitzer MA, Magnuson TH, Steele KE. The effect of warm-up on surgical performance: a systematic review.Surg Endosc. 2015 Jun;29(6):1259-69. doi: 10.1007/s00464-014-3811-4. Epub 2014 Aug 23.

El sedentarisme dels radiòlegs

Embed from Getty Images

En aquest estudi els autors han tractat de quantificar el sedentarisme en l’activitat laboral del radiòleg, un risc potencial per a la seva salut.

Els autors de l’estudi van enquestar tots els radiòlegs, de tots els nivells formatius de la seva institució acadèmica, amb l’objectiu d’ estimar els nivells de sedentarisme, en termes de temps asseguts, tant  a la pròpia feina com fora d’aquesta. Es van utilitzar monitors d’activitat Fitbit per mesurar els nivells d’activitat en els treballs dels residents de radiologia, pediatria i medicina interna.  Es van correlacionar eles resultats amb els resultats de la utilització dels equips dinàmics (estar assegut o dempeus, caminar o anar en bicicleta) i amb els sistemes de comunicació de les estacions de treball dels residents de radiologia.

Entre els radiòlegs enquestats (n = 89), el 78% va estimar que estava assegut durant almenys 6 hores per dia de treball.  El lloc de treball representa, per la major part dels enquestats -81%- la major part del temps que es passa assegut. Com a resultat de les mesures dels monitors d’activitat, els residents de radiologia (n = 27) van efectuar un menor nombre de passos per dia (2683 vs 4602 vs 4967) i per hora (294 vs 419 vs 444) i amb najor activitat sedentària per hora (40,3 vs 36,2 vs 34,9 min / h) que els residents de Medicina Interna (n = 15) i els de pediàtria (n = 9).

L’activitat experimentada durant el treball de lectura efectuat en habitació i el treball d’intervenció es va comparar mitjançant l’estudi de 4 residents de radiologia addicionals durant els dos tipus d’activitats. L’activitat de la sala de lectura va ser baixa, mentre que l’activitat a les tasques d’intervenció va superar els nivells mitjans dels residents de pediatria i dels residents de medicina interna.

La percepció dels residents de radiologia (n = 28) i els valors d’utilització de les estacions de treball van variar entre les diferents sales de lectura, però eren generalment inferiors al  75%  els que manifestaven utililtzar-les poques vegades o mai. L’ús que manifestaven fer-ne els residents es correlacionava amb les dades d’utilització de les estacions de treball disponibles a la institució (R2 = 0,64, p = 0,013).

En conclusió, els autors consideren que en el seu estudi els residents de radiologia tenen una vida laboral més sedentaria quan se’ls compara amb residents d’altres especialitats i que aquests no utilitzaven adequadament les eines disponibles per mitigar aquest risc. Els riscos potencials per a la salut derivats de la inactivitat justifiquen els esforços individuals i departamentals per limitar la inactivitat laboral entre els radiòlegs.

 

Referència: Lamar DL, Chou SS, Medverd JR, Swanson JO.Sedentary Behavior in the Workplace: A Potential Occupational Hazard for Radiologists.Curr Probl Diagn Radiol. 2015 Nov 10. pii: S0363-0188(15)30035-9. doi: 1

 

Programa d’activitat física a la feina vs. a domicili

Embed from Getty Images

Nombrosos estudis han demostrat que l’exercici físic regular pot reduir el dolor musculoesquelètic, però com fer-ho per aconseguir una alta adherència i una eficàcia òptima segueix sent encara desconegut. En aquest estudi, efectuat en l’àmbit laboral, els autors han investigat l’efecte sobre el dolor musculoesquelètic d’un programa d’exercici físic efectuat ja sigui en el lloc de treball o en el propi domicili, en un col·lectiu de treballadores de l’àmbit sanitari.

Per al seu objectiu, els investigadors han dut a terme un assaig controlat aleatori emb una mostra de 200 treballadores de l’àmbit sanitari de 18 departaments de 3 hospitals. Les participants van ser assignades a l’atzar en dos grups diferents: un grup (Treball) va efectuar durant 10 setmanes exercici físic en el propi lloc de treball, realitzat durant les hores de treball i consistent en 10 minuts d’activitat durant cinc dies a la setmana (5 x 10) i un màxim de 5 sessions de formació (coaching) basades en la motivació per fer exercici físic regular. El segón grup (Casa) ha efectuat l’exercici al seu domicili durant el seu temps lliure, també amb una cadència de 5 díes a la setmana i 10 minuts per sessió (5 x 10) per setmana.

Tots dos grups han rebut assessorament sobre aspectes ergonòmics en el maneig dels pacients i l’ús d’equips elevadors auxiliars. L’estudi s’ha valorat a partir de la intensitat mitjana del dolor en una escala de 0-10, tant a la zona lumbar com a coll i espatlla.

Els principals resultats de l’estudi han estat que les sessions d’activitat han estat de mitjana de 2.2, amb una desviació estàndard d’1,1) i una mitjana d’1,0 i desviació estàndard d’1,2, respectivament pels grups de Treball i Casa. La intensitat del dolor, la força muscular de l’esquena i l’ús d’analgèsics han millorat substancialment en el grup de Treball que en el de Casa (p <0,05).

Durant el seguiment efectuat, les diferències entre els grups han estat de -0,7 punts per a la intensitat del dolor (amb un intèrval de confiança del 95% de -1.0- -0.3) , 5,5 Nm per la força muscular de l’esquena (amb un intèrval de confiança del 95% de 2,0-9,0) i -0.4 dies per setmana per a l’ús d’analgèsics (intèrval de confiança al 95% de -0.7 a -0.2), tots ells favorables al grup de Treball.

A la vista d’aquests resultats. els autors conclouen que l’exercici físic efectuat en el lloc de treball és més eficaç que l’exercici efectuat al propi domicili per reduir el dolor múscul-esquelètic, augmentar la força muscular i reduri l’ús d’analgèsics entre les treballadores de l’àmbit sanitari.

Referència: Jakobsen MD, Sundstrup E, Brandt M, Jay K, Aagaard P, Andersen LL.Effect of workplace- versus home-based physical exercise on musculoskeletal pain among healthcare workers: a cluster randomized controlled trial.Scand J Work Environ Health. 2015 Mar;41(2):153-63.

Risc cardiovascular dels sanitaris

Embed from Getty Images

Avui he trobat aquest estudi de seguiment durant 20 anys de professionals sanitaris. La veritat és que per seguir-los durant tant de temps, la mostra és molt justeta. Els autors no indiquen les caractéristiques del 25 % de pèrdues durant aquest anys ni justifiquen els motius d’aquestes i tampoc no ens diuen si les seves troballes són inherents a les professions sanitàries o reprodueixen un patró similar al de la població general.  En qualsevol cas, els sanitaris també emmalaltim i alguna cosa tindran a veure els nostres hàbits i les nostres conductes.

Pels autors, el coneixement de la presència i evolució dels factors de risc cardiovascular en els joves pot contribuir de manera significativa en les conductes a adoptar per modificar la història natural d’aquests riscos i prevenir l’aparició de malalties cardiovasculars.

En el seu estudi han volgut avaluar la presència i l’evolució dels factors de risc cardiovascular en professionals de la salut durant un període de 20 anys.

Per això han avaluat un grup d’individus en el moment en que van començar els seus programes de postgrau en medicina, infermeria, nutrició, odontologia i farmàcia, i els han revisat al cap de 20 anys, comparant  les dades obtingudes en les dues fases. Als participants se’ls van administrar qüestionaris sobre la hipertensió, diabetis, hipercolesterolèmia, antecedents familiars de malaltia cardiovascular d’inici precoç, tabaquisme, consum d’alcohol i el sedentarisme. S’han determijat el colesterol plasmàtic, la glucosa en sang i la pressió arterial i s’han mesurat pes, talla i índex de massa corporal (IMC).

Dels 281 individus (62,9% dones, amb una mitjana d’edat de 19,7 anys) analitzats inicialment, 215 (59,07% dones, edat mitjana 39,8 anys) s’an analitzat 20 anys després. S’han observat augments significatius en els valors mitjans de pressió arterial sistòlica (111,6 vs 118,7 mmHg- p <0,001) i diastòlica (71vs 77,1 mmHg – p <0,001), colesterol (150,1 vs 182,4 mg / dl – p <0,001), la glucosa en sang (74,3 vs 81,4 mg / dl – p <0,001) i l’índex de massa corporal (20.7 vs 23.7 kg m2.

Tot i la disminució del sedentarisme (50,2 vs 38,1% – p = 0,015), la prevalença de la hipertensió (4,6 vs 18,6% – p <0,001), l’excés de pes (8,2 vs 32,1% – p <0,001), hipercolesterolèmia (7,8 vs 24,2% – p <0,001), i el consum d’alcohol (32,7 vs 34,9% – p = 0,037) van augmentar. No hi ha hagut canvis en la prevalença de l’hàbit de fumar.

Les conclusions dels autors han estat que els professionals de la salut presenten un augment en la pressió arterial sistòlica i diastòlica, glucèmia, índex de massa corporal i el colesterol durant el període de seguiment de 20 anys. Pel que fa a la prevalença de factors de risc cardiovascular, hi ha un augment de la pressió arterial, la hipercolesterolèmia i el consum d’alcohol amb sobrepès, i es va observar una disminució en l’estil de vida sedentari.

Referència: Jardim TV, Sousa AL, Povoa TI, Barroso WK, Chinem B, Jardim L, Bernardes R, Coca A, Jardim PC. The natural history of cardiovascular risk factors in health professionals: 20-year follow-up. BMC Public Health. 2015 Nov 11;15(1):1111. doi: 10.1186/s12889-015-2477-8.

Patologia osteomuscular en infermeria hospitalària

Embed from Getty Images

Les infermeres i les auxiliars d’infermeria pateixen de dolors associats a dolences relacionades amb la feina i de trastorns musculoesquelètics (TME). Tot i que existeix força lietratura i gan número d’estudis sobre els TME, una comprensió global de la prevalença d’aquets transtorns i del dolor pot conduir a una millor priorització de les necessitats d’investigació pel que fa al  sector i les organitzacions.

Amb aquests premisa, els autors han efectuat una revisió bibliogràfica amb l’objectiu de determinar la prevalença de dolor musculoesquelètic i evidenciar les lesions associades a personal d’infermeria i auxiliars d’infermeria.

En la seva revisió han inclós un  total de 132 articles, publicats tots en ells en llengua anglesa, tractant lògicament sobre pravalença de lesions i transtorns múscul-esquelètics, i publicats en revista en sistema de peer-review (lectura crítica per dos revisors) i sotmeses a controls de qualitat.

La prevalença de dolor múscul-esquelètic en infermeres i personal auxiliar ha estat major a nivell lumbar, seguit de les espatlles i la regió cervical, amb la salvetat que la majoria dels estudis s’han concentrat en estudiar el dolor dels darrers 12 mesos a nivell lumbar i predominantment en l’àmbit hospitalari. Pocs estudis han investigat el dolor en les extremitats superiors i inferiors (menys de 27% dels estudis). A més, pocs estudis han avaluat van reportar les lesions agudes o el temps de treball perdut derivat d’aquetes, fins i tot amb criteris subjectius (menys del 15% dels estudis).

Els autors conclouen  que el dolor múscul-esquelètic en personal d’infermeria ha estat àmpliament investigat a tot el món, amb una major predominància en l’estudi del dolor lumbar. Els canvis que s’estan produint ek l’atenció sanitària, com la major longevitat dels pacients i amb major número de malalties cròniques, pacients bariàtrics, dificultats de mobilitat, i aquells que reben atenció domiciliaria durant el seu procés, poden provocar augments de prevalença en diferents poblacions laborals – treballadors domiciliaris, els treballadors d’atenció a la cronicitat o els fissioterapeutes-, així com canvis en la prevalença de les zones lesionades com ara les espatlles i la resta d’extremitats superiors.

Referència: Davis KG, Kotowski SE.Prevalence of Musculoskeletal Disorders for Nurses in Hospitals, Long-Term Care Facilities, and Home Health Care: A Comprehensive Review. Hum Factors. 2015 Aug;57(5):754-92. doi: 10.1177/0018720815581933. Epub 2015 Apr 21.